Gaston Eyskens

Gaston Eyskens (Lier, 1 d'abril de 1905 − Lovaina, 3 de gener de 1988) va ser un polític belga.

Professor de la Universitat Catòlica de Lovaina (1931), va començar la seva carrera política com a diputat pel districte de Lovaina el 1939. Ministre d'Hisenda el 1945 fins a 1947 i 1965 (sota els governs d'Achille Van Acker, Paul-Henri Spaak i Pierre Harmel), va ser nomenat Ministre d'Estat el 1963. El 1949, durant la qüestió reial, va formar el primer govern i es va convocar el referèndum de Bèlgica de 1950 per sobre el retorn i la restauració de Leopold III de Bèlgica —contestat per la seva proximitat amb el règim de Hitler— el 12 de març de 1950, al qual 57,68% dels votants van aprovar el retorn. La coalició amb els liberals es va rompre el 8 de juny de 1950.

Va tornar al cap d'un govern el 1958, per dos legislatures consecutives, però la coalició amb els liberals va ser trencada abans la fi de la legislatura. Amb el Pacte escolar, preparat per un comité de tres representants dels tres partits principals d'aleshores (catòlics, socialistes i liberals) el seu govern va trobar un compromís que va posar fi a un segle de baralla ideològica entre els defensors de l'escola laïca pública i els defensors del monopoli de l'escola de l'església catòlica.

Altres moments importants: la llei de l'expansió econòmica de 1959 i la independència del Congo el juny de 1960, i en poques setmanes l'exèrcit belga i, després, una força d'intervenció de les Nacions Unides van evacuar la major part dels més de 80.000 belgues que encara treballaven i vivien al Congo. El febrer 1961 el seu govern va aprovar la «Llei Única» que era un conjunt de mesure socials, econòmiques, fiscals i administratives. Havia de respondre als problemes de l'atur, les conseqüències de la independència del Congo, la crisi a les mines de carbó a Valònia i el deute de l'estat. Era un compromís entre els liberals que volien menys despeses públiques i els catòlics que volien augmentar els impostos.

Les propostes del govern d'Eyskens van topar amb una resistència ferotge. Els sindicats, en particular els socialistes, s'hi van oposar vehementment. La resistència a la proposta va ser liderada pel líder sindical való separatista André Renard (1911-1962). Durant quatre setmanes entre mitjan desembre de 1960 i mitjan gener de 1961, vagues i manifestacions a gran escala van paralitzar grans parts de l'economia a Valònia i, en menor mesura, a Flandes. El Sindicat General Cristià (ACV), se'n va distanciar sota la pressió del cardenal Jozef-Ernest van Roey (1874-1961) que va condemnar l'acció obertament en un comunicat el 23 de desembre. La intervenció política del prelat va rebre crítica dels socialistes, però també del sindicats catòlics. En lloc d'apaivagar, va posar oli al foc.

De 1968 a 1972 va ser de nou primer ministre. Durant aquest mandat va dir «l'Estat unitari, tal com les lleis el regeixen encara en les seves estructures i en el seu funcionament, ha estat superat pels fets». Va treure el gran projecte de revisió de la Constitució de Bèlgica. Va ser la primera d'una sèrie de sis reformes de l'estat. Va ser el primer canvi de l'estat unitari cap a un —futur— estat federal amb una creixent autonomia dels grups lingüistics. Va presidir última vegada 21 de gener de 1972 a 22 de novembre d'aquell any però el govern es va esfondrar pel problema de Voeren, els sis municipis de la província de Lieja que després de la fixació de la frontera lingüística van passar a la província de Limburg.

El 1973, Balduí, rei dels Belgues, el va ennoblir amb el títol de vescomte. Proporcionat per Wikipedia