Ignazio Silone

Ignazio Silone, pseudònim de Secondino Tranquilli (Pescina, 1900-Ginebra, 1978), és un dels escriptors italians més llegits i traduïts del .

Nascut al si d'una família de camperols, resta orfe en el terratrèmol de la Marsica (1915). Als 17 anys inicia l'activitat política en les files socialistes i contribueix a fundar el 1921 el Partit Comunista. Sota el feixisme, esdevé un activista clandestí, tant a Itàlia com a l'estranger. El 1930, en l'època de les porgues estalinistes, abandona el partit i passa a estar sota sospita tant dels comunistes com dels feixistes.

L'allunyament del comunisme li fa repensar la seua identitat com a “cristià sense Església i socialista sense partit”. Refugiat a Suïssa, escriu, entre d'altres, l'assaig ''L'escola dels dictadors'' i les novel·les ''Fontamara'' o ''Pa i vi'', que li reportaran fama internacional com a escriptor compromès.

El 1944 torna a Itàlia i esdevé diputat socialista en l'Assemblea Constituent de 1946. En la seua fructífera activitat literària dels últims anys destaquen ''El secret de Luca'', ''Eixida d'emergència'', ''L'aventura d'un pobre cristià'' i ''Severina''.

Per a Silone, l'esperança és el principal vestigi cristià en un món que ha perdut la fe i ha renegat de la caritat, una virtut de resistència que apareix com el moment religiós de la consciència laica. Proporcionat per Wikipedia